Hi ha llocs- llocs americans concretament- on si vols treballar amb algú el truques i tranquilament li ofereixes els teus serveis. Et diu que sí o que no, un somriure i apa adéu.
En aquestes latituts això no es practica perquè considerem que qualsevol intrusió és spam.
No s’hi pot fer res.
O bé sí. Es pot fer el mateix, assumir el grau de perjudici que això pot provocar- pèrdua de clients potencials, mala reputació, etc- i intentar tenir accés a les feines que més interessin. La societat 2.0 ho pot facilitar. Però el component definitiu poden ser els elements que defineixen de fa anys les pràctiques comercials d’èxit:
1) ser exhaustiu
2) ser metòdic
2) analitzar respostes
3) ser intensiu – refinament d’oferta i objectius
4) autoanàlisi I: eliminar la vanitat que ens fa témer el fracàs
5) autoanàlisi II: subratllar l’element lúdic de la pràctica comercial
6) repetició
7) repetició
Segueixo amb l’ampliació del meu roaster de fotògrafs.
A l’exposició de Fotopres a CaixaFòrum on d’altra banda la majoria de fotografies ensenyen morts i miseria – res de nou- vam trobar amb el Llonch el fotògraf Aleix Plademunt. Fa il·lusió que sigui de l’any 80, que sigui de Girona i que la seva obra sigui coherent. Espais, dessaturació, cremadets. Sens dubte el poso a la meva cartera fictícia de representats. Un amic fotògraf sempre diu que els bons fotògrafs de cotxe són bon paisatgistes. Àlex fem una foto per a Cadillac?
La importància dels grassos en la història de la cultura és indiscutible. Els grassos tenien una seguretat econòmica que els permetia d’escriure i pensar. Els grassos eren producte d’una vida d’excessos etílics, plaers gastronòmics i vida sedentària reflexiva. Els grassos acostumaven a ser cínics i divertits perquè el sobrepes dóna a més de la solidesa òbvia una consciència de com d’important és la ment sobre el cos. Els grassos mai han estat bells. Ni ara ni mai. La bellesa ha estat i serà el David de Miquel Àngel. Però els grassos poden tornar-se atractius només a través de la seva ment ( o de la seva butxaca, que sovint és conseqüència de l’altre). El gras supera les seves limitacions físiques amb el poder del seu esperit i del seu enginy; ens fa riure, és obscè però elegant. Hi ha una història de la intel·lectualitat grassa al llarg de la història. Una història en la que bateguen unes constants.
Els meus grassos:
Chesterton, Sagarra, Cela, Ibsen,Samuel Johnson, aleshores van arribar els americans i tot es va aprimar
He intentat objectivar els comentari però no n’he estat capaç. Aquestes són les conclusions després de mirar atentament els dos.
1) Llargada dels articles. Si volem brevetat llegim tweets, quan comprem paper volem que el periodista treballi i l’editor li deixi espai per posar-hi informació.
2)El diari anglès fa molt menys cas de les declaracions del polítics. Les declaracions no són notícies.
3) Ironia. L’abús de la brometa, de la paràbola i de l’exageració és un defecte de L’ Avui que no es detecta al The Independent. Al The Independent hi ha girs còmics, un cop s’ha informat.
4) Riquesa. En els diaris La Vanguardia i Avui quan el periodista comença l’article ja no hi explica res més. Amb el titular n’hi hauria prou, a part dels detalls. l’estil a The Independent en canvi es basa en oferir versions i fets aparentment contradictoris que enriqueixen l’article.
5) Fets i dades. El diari The Independent basteix les notícies a partir de diverses anècdotes que basteixen l’estructura central. Hi ha molta més atenció als fets i molta menys a les especulacions.
6) El diari The Independent té un ventall de temes molt més ampli que La Vanguardia o l’Avui. Només cal veure la secció d’Esports, la d’Economia o la de Cultura per comprovar-ho.
7)Els opinaires no parlen de les notícies del dia
La part gràfica del The Independet està molt més cuidada. Retallaries fotos i te les penjaries
Hi ha qui té problemes de gestió del temps i productivitat. En realitat tots tenim problemes de gestió del temps i productivitat. És un signe del temps.
Després hi ha la incapacitat per entendre el temps en què vivim. Hi ha dies on no tenim temps per respondre mails. Hi ha d’altres on no volem o ens fan un tipus de ràbia o desil·lusió que ens impedeix de respondre-hi. Però no parlem pas d’això.
Parlem d’una sostinguda actitud de no respondre mai cap email que rebem d’una persona desconeguda. Els emais no són trucades telefòniques i en això radica la seva força. Un email no fa mai nosa, te’l guardes i ja està. Els temos han canviat. Això ho ha entès alguna gent molt bé. Vostè li envia un mail al sr. Sala-i-Martin i ell probablement respongui. Li fa una consulta a una entitat pública britànica i rep una resposta encara que el seu anglès sigui deficient.
Però, ai las, això al sud de Florència no passa. Aquí som desconfiats i pensem que en cada mail desconegut que rebem hi ha un aprofitat darrera enlloc d’una oportunitat. I no, o sou l’Steve Jobs o no crec que de la col·laboració no se’n pogués treure res. El que hi ha sovint és mandra, por, ceguesa i manca de sentit de la oportunitat.
Si això fós la jungla fa temps que haguessin estat devorats o s’haguessin adaptat als temps, per desgràcia les gàbies d’or de l’intervencionisme públic en totes les esferes protegeixen els incompetents, o el que ve a ser el mateix, els que per sistema no responen mails.
L’altre dia vaig pensar que hi havia una agència que representava a 100 o 200 fotògrafs, realitzadors o dissenyadors que poguessin crear continguts comercials per als creatius i directors d’art que ho necessitessin.
També es podria parlar directament amb les marques. Aquesta havia estat sempre una agència seductora; saltar-se a les agències. Ara vec que això no passarà ni pot passar. Perquè l’entorn canvia massa depressa com per no externelitzar i professionalitzar. El diàleg directe entre realitzador i marca o és microscòpic -local- o gegantí- la marca compra alguna cosa que ja està feta ex. Apple.
En el cas estudiat l’agència oferiria l’experiència i la fiabilitat. Els representats oferirien el talent. Es tractaria que hi ha hagués un gran nombre de representats, internacionals i capaços d’oferirs productes fàcilment identificables i potencialment a preus raonables.
A partir d’ara començo una part a la meva plana amb el roaster de la gent que m’agradaria representar.
LinkedIn
