Volem rodar davant d’una joieria.
Hi entro.
Demano per l’encarregat.
Un senyor , molt senyor baixa després d’uns minuts.
Em dóna la mà. Bullideta.
M’explica les complicacions del negoci de joier. Els perills.
Ho entenc. Marxo.
Truco a l’oficina. No hi ha hagut sort. Insisteix.
Entro a la joieria.
Fan baixar una altra vegada al senyor. Es diu Agustí.
Em diu que ho intentarà. Es grega les mans.
Som uns quants socis, la seguretat en una joieria és fonamental, m’agradaria ajudar-te.
Surto amb una sensació de llàstima per l’home. Deu ser difícil vendre diamants en els temps que corren.
Torno a trucar a la oficina. El meu cap diu que ara puja. L’intentarà convèncer.
Observo.
Lliçó 1:
- Al meu cap li és igual el temps del joier. Li explicat tot. Detalls. Anècdotes. El temps és dels dos i al meu cap li és igual el joier.
Lliçó 2:
- Hi ha varies maneres d’afrontar una situació. En la conversa s’han de deixar totes obertes. Equívocs. Paraules que es deixen anar. És una merda de mercat fenici.
Lliçó 3 i final:
Tot el procés anterior només ha servit per una cosa, se sabia l’objectiu des del principi. Ser capaç de fixar una xifra. La xifra està fixada i ara és decisió del client de pagar-la o no.
El client va dir que pagar aquella morterada per a cobrir un cartell li semblava una barbaritat. Així que el director de Fotografia va haver d’enquadrar d’una altra manera.
Els autònoms incapaços de generar ingressos i per tant que depenen de les decisions d’altres per a treballar o no, deuen ser els professionals d’Occident que més s’auto-analitzen. Què faig malament? Per què no em truquen? En les èpoques de vaques flaques l’estat de neurosi arriba a uns extrems insans. Davant d’això només hi ha dues possibles opcions.
1) Eliminar la dependència. És a dir, impedir que siguin uns altres quants diners guanyes al mes. No esperar cap trucada. Fer la pròpia empresa.
2) Llaurar una sòlida xarxa de favors i amistats.
3) Aprendre a viure amb la fura. Els autònoms precaris, recorden una mica als fumadors de crack; viuen en una angoixa permanent. Quan tenen feina saben que se’ls hi acaba i han de començar a preveure què passa quan això passi.
Epíleg: Per aquesta – i moltes altres raons- és tan absurda en aquests temps i injusta per comparació la figura del funcionari amb feina i sou garantits. En una societat atenallada per les pors els funcionaris viuen en una ficció de seguretat sostinguda amb el treball dels inestables. Són una nova casta de baixa noblesa.
Després d’uns anys treballant a la indústria publicitària un acaba arribant a unes conclusions:
1) Cal preparar però cal saber que improvisarem.
2) Les demandes dels nostres clients sovint ens semblaran absurdes o errònies.
3) El temps i la guàrdia urbana són difícils de controlar.
4) En unes quantes decisions es poden guanyar molts o perdre molts diners.
Per això hi ha una qualitat que tenen tots els bons professionals del sector. La immutabilitat. Hi ha problemes i pressa en cada rodatge, per tant cal saber gestionar les emocions. Els millors ho fan, a sobre, amb gràcia.
Sovint se’ns acusa als ciutadans de queixar-nos i no oferir res a canvi. Doncs algunes propostes.
- Treballadors públics. Reducció fins a un límit del 12% del total de la població els treballadors públics estables. El tipus i varietats de serveis s’adequaran a aquesta prerrogativa; no al revés.
- Treballadors públics II. Establir contractes legals i ben fets a professionals per a treballar a l’administració. No formes encobertes de contractació, sinó un pacte laboral lícit entre ciutadà i administració quan sigui necessari.
- Autònoms . Reducció de la seva quota mensual a la Seguretat Social. Intentem que més gent sigui autònoma, no fer-los sentir més segurs.
- Endarrerir l’edat de jubilació als 67 anys.
- Abaratiment de l’acomiadament.
- Eliminació de contractes temporals.
I com a idea general: Nissan ,Wolkswagen i altres grans marques marxaran d’aquí poc del país. Parem de lamentar-nos. No comprem prou cotxes, no treballem prou bé i un dia marxaran. Punt. Vivim amb això.
Quan som enmig d’una producció publicitària sovint s’han de trobar coses de seguida, en condicion adverses. Al principi ens proporciona una enorme satisfacció el fet propi d’aconseguir-ho. Pot ser un camp de futbol buit en diumenge, un bloc de pisos amb els llums encesos o material de gimnàstica d’un dia per l’altre. Ho aconsegueixes i l’adrenalina et remou. Però en producció hi ha dues qüestions que venen consecutives, just després de la disponibilitat. Quant costa i quant costaria cancelar-ho. Pot semblar absurd però és així. De manera que el nostre orgull d’aprenent queda ressentit quan el teu superior no s’immuta davant l’enorme proesa i simplement et demana “Quant val?”. I quan acabes de penjar i de fer la segona trucada et demana ” I si no ho volem? Ens cobren alguna cosa?”. Així que de seguida aprens que els Diumenges no has de trucar i despertar a tothom i que el teu esforç, si bé immens, ha de tenir un límit perquè podria ser perfectament que haguessis fet llevar del llit a la teva àvia malalta i al final allò que costava tant de trobar- un conill dissecat, una bomba de la República- ja no sigui necessari-
El post anterior era l’explicació del que passa però no necessàriament del que hauria de passar. En converses s’afirma massa sovint que si un manés no seria tan garrepa. Error o precisament explicació de perquè un no mana. No es tracta de ser garrepa sinó de tenir clar el que importa. El preu no és al final tant important, però el que és bàsic és la informació del preu. Hi ha vegades que aconsegueixes una peça que és indiscutiblement necessària, per tant el preu on és un problema però sí que és part d’un procés i per tant s’ha de saber i si no es sap s’ha de demanar. Jo et dic el preu. Tu me l’aproves. Endavant. Els teus superiors et demanen què costa però és només per poder actualitzar el pressupost i que els hi aprovin, no els hi hauria de semblar car ni barat. Quan fas un service qualsevol cosa apart del pressupost bàsic ha de ser aprovada. De manera que encara que ens indigni, encara que ens dolgui que tota la nostra inventiva i contactes només s’acabin reduint a una xifra; el tema és així.
Els jugadors de futbol arriben a les sessions de fotografia sovint amb cara de cansats. No s’esforcen. No fan ganyotes d’esforç. No exageren.
Els jugadors de la NBA arriben a les sessions i comencen a fer el burro, entenen la dimensió show de l’esport i s’exhibeixen davant la càmera.
Es poden aduir components culturals i racials, però si els futbolistes són prou poc discrets com per comprar-se Masserattis també ho podrien ser per actuar davant una càmera. No s’hi val la timidesa. La timidesa te la vens quan cobres un contracte gegantí per representar una marca.
No volem que els esportistes es passin el dia fent anuncis i portin una vida dissoluta i superficial. La feina de l’esportista- la principal- és entrenar-se i jugar bé. Però si té una feina secundària- en aquest cas imatge d’alguna marca- també l’ha de fer bé i no se la pot prendre ni com un favor, ni com un patiment, ni com un afegit.
Ahir un dels germans d’un monstre del futbol va fer-li un gest obscè a una membre d’una agència de publictat. Messi i CLM BBDO per ser concrets. Venen del sub-món i s’han fet famosos, són lletjos però van amb noies boniques. Ens en alegrem. Però poden millorar el seu nivell de professionalisme? Poden entendre d’una vegada que l’única forma de gestionar el seu èxit i de no convertir-se en un no-res és envoltar-se gent seriosa i actuar de la mateixa manera?
Sempre recordo les paraules d’un executiu de Nike fa uns anys. “Quan ells ja no hi siguin (els Ronaldinho o Roberto Carlos) , nosaltres seguirem aquí”. O el somrient David Foulds, vice-president de comunicació de Pepsi que en saber que el sempre lent, displicent i egòlatra Rondaldinho no podria venir a un rodatge, raó per la que no cobraria ni un euro, va sentenciar: “Fuck him”
LinkedIn
