IVSURROCA

Hi ha una tradició barcelonina que tots els viatgers practiquen quan hi tornen després d’una temporada fora; la queixa sobre el seu provincianisme i estancament. Hi ha alguns elements d’anàlisi que creiem poden ajudar-nos :

1) Dimensió. Barcelona és una petita ciutat. No passa res i no és una excusa ; la ciutat com a tal no és massa gran i l’àrea metropolitana és molt ,és gran però no actua a la pràctica com una xarxa de cultura i creativitat. El mercat que té és minúscul i per tant els estímuls econòmics també.

2) Dualisme. Hi ha una Barcelona que viu, escriu i pensa en català i una Barcelona que ho fa en castellà. Ambdues són (més o menys) cultes i amb voluntat internacional. Però no convergeixen ni sumen entre elles. Estan diferenciades i a voltes oposades l’una amb l’altra. I perden un munt d’energia reivindicant-se

3) Immigració. En molts llocs les subcultures dels suburbis han tingut un impacte profund en la vida cultural de la ciutat. Aquí això ha passat poc perquè la immigració d’aquí no havia de reivindicar la seva cultura, o crear-ne una de nova, hagut aquí només calia que engegués la radio o posés la tele o no parlés amb segons hagut qui per sentir-se perfectament a Andalusia. Sense necessitat de recrear-se no hi ha hagut una gran aportació.

4) Cost del sòl. A Berlín qualsevol pot obrir una llibreria o establir un espai per a parlar i fer cultural. A Barcelona qualsevol activitat relacionada amb la compra o lloguer de sòl té un risc enorme ja que si la cosa no rutlla permanentment el projecte engegat amb tant d’esforç s’haurà de completar al cap de poc.

5) Intervencionisme públic. A Barcelona es gasten una quantitat enorme de recursos en cultura gestionada per poders públics. Ni s’hi pot competir, ni s’hi pot entrar de manera que es converteix en un element que resta , que desmobilitza i que perjudica molt l’ activitat cultural. Quan el poder polític domina la cultura, aquesta simplement mor.

6) Enveja. Hi ha una tendència que no hem observat a altres llocs a desitjar que altres projectes no funcionin, a criticar-los i a veure’ls com amenaces. Potser per totes les dificultats que hem comentat abans, potser per la proximitat i coneixença de tot, esperem que no sigui per una qüestió antropològica o de base cultural. Però aquestes lluitetes i envegetes es veuen molt menys a altres llocs.

7) Manca d’obertura. No anem a buscar les causes. Però comparar Nova York, Berlín o Londres és injust perquè en aquelles ciutats no es competeix amb els natius sinó amb tota la gent que hi ha arribat amb ganes de fer coses. De manera que el pols i perfil d’aquestes es nodreix dels ambiciosos nouvinguts i no només dels locals.