Hi ha llocs- llocs americans concretament- on si vols treballar amb algú el truques i tranquilament li ofereixes els teus serveis. Et diu que sí o que no, un somriure i apa adéu.
En aquestes latituts això no es practica perquè considerem que qualsevol intrusió és spam.
No s’hi pot fer res.
O bé sí. Es pot fer el mateix, assumir el grau de perjudici que això pot provocar- pèrdua de clients potencials, mala reputació, etc- i intentar tenir accés a les feines que més interessin. La societat 2.0 ho pot facilitar. Però el component definitiu poden ser els elements que defineixen de fa anys les pràctiques comercials d’èxit:
1) ser exhaustiu
2) ser metòdic
2) analitzar respostes
3) ser intensiu – refinament d’oferta i objectius
4) autoanàlisi I: eliminar la vanitat que ens fa témer el fracàs
5) autoanàlisi II: subratllar l’element lúdic de la pràctica comercial
6) repetició
7) repetició
Segueixo amb l’ampliació del meu roaster de fotògrafs.
A l’exposició de Fotopres a CaixaFòrum on d’altra banda la majoria de fotografies ensenyen morts i miseria – res de nou- vam trobar amb el Llonch el fotògraf Aleix Plademunt. Fa il·lusió que sigui de l’any 80, que sigui de Girona i que la seva obra sigui coherent. Espais, dessaturació, cremadets. Sens dubte el poso a la meva cartera fictícia de representats. Un amic fotògraf sempre diu que els bons fotògrafs de cotxe són bon paisatgistes. Àlex fem una foto per a Cadillac?
La importància dels grassos en la història de la cultura és indiscutible. Els grassos tenien una seguretat econòmica que els permetia d’escriure i pensar. Els grassos eren producte d’una vida d’excessos etílics, plaers gastronòmics i vida sedentària reflexiva. Els grassos acostumaven a ser cínics i divertits perquè el sobrepes dóna a més de la solidesa òbvia una consciència de com d’important és la ment sobre el cos. Els grassos mai han estat bells. Ni ara ni mai. La bellesa ha estat i serà el David de Miquel Àngel. Però els grassos poden tornar-se atractius només a través de la seva ment ( o de la seva butxaca, que sovint és conseqüència de l’altre). El gras supera les seves limitacions físiques amb el poder del seu esperit i del seu enginy; ens fa riure, és obscè però elegant. Hi ha una història de la intel·lectualitat grassa al llarg de la història. Una història en la que bateguen unes constants.
Els meus grassos:
Chesterton, Sagarra, Cela, Ibsen,Samuel Johnson, aleshores van arribar els americans i tot es va aprimar
He intentat objectivar els comentari però no n’he estat capaç. Aquestes són les conclusions després de mirar atentament els dos.
1) Llargada dels articles. Si volem brevetat llegim tweets, quan comprem paper volem que el periodista treballi i l’editor li deixi espai per posar-hi informació.
2)El diari anglès fa molt menys cas de les declaracions del polítics. Les declaracions no són notícies.
3) Ironia. L’abús de la brometa, de la paràbola i de l’exageració és un defecte de L’ Avui que no es detecta al The Independent. Al The Independent hi ha girs còmics, un cop s’ha informat.
4) Riquesa. En els diaris La Vanguardia i Avui quan el periodista comença l’article ja no hi explica res més. Amb el titular n’hi hauria prou, a part dels detalls. l’estil a The Independent en canvi es basa en oferir versions i fets aparentment contradictoris que enriqueixen l’article.
5) Fets i dades. El diari The Independent basteix les notícies a partir de diverses anècdotes que basteixen l’estructura central. Hi ha molta més atenció als fets i molta menys a les especulacions.
6) El diari The Independent té un ventall de temes molt més ampli que La Vanguardia o l’Avui. Només cal veure la secció d’Esports, la d’Economia o la de Cultura per comprovar-ho.
7)Els opinaires no parlen de les notícies del dia
La part gràfica del The Independet està molt més cuidada. Retallaries fotos i te les penjaries
Hi ha qui té problemes de gestió del temps i productivitat. En realitat tots tenim problemes de gestió del temps i productivitat. És un signe del temps.
Després hi ha la incapacitat per entendre el temps en què vivim. Hi ha dies on no tenim temps per respondre mails. Hi ha d’altres on no volem o ens fan un tipus de ràbia o desil·lusió que ens impedeix de respondre-hi. Però no parlem pas d’això.
Parlem d’una sostinguda actitud de no respondre mai cap email que rebem d’una persona desconeguda. Els emais no són trucades telefòniques i en això radica la seva força. Un email no fa mai nosa, te’l guardes i ja està. Els temos han canviat. Això ho ha entès alguna gent molt bé. Vostè li envia un mail al sr. Sala-i-Martin i ell probablement respongui. Li fa una consulta a una entitat pública britànica i rep una resposta encara que el seu anglès sigui deficient.
Però, ai las, això al sud de Florència no passa. Aquí som desconfiats i pensem que en cada mail desconegut que rebem hi ha un aprofitat darrera enlloc d’una oportunitat. I no, o sou l’Steve Jobs o no crec que de la col·laboració no se’n pogués treure res. El que hi ha sovint és mandra, por, ceguesa i manca de sentit de la oportunitat.
Si això fós la jungla fa temps que haguessin estat devorats o s’haguessin adaptat als temps, per desgràcia les gàbies d’or de l’intervencionisme públic en totes les esferes protegeixen els incompetents, o el que ve a ser el mateix, els que per sistema no responen mails.
L’altre dia vaig pensar que hi havia una agència que representava a 100 o 200 fotògrafs, realitzadors o dissenyadors que poguessin crear continguts comercials per als creatius i directors d’art que ho necessitessin.
També es podria parlar directament amb les marques. Aquesta havia estat sempre una agència seductora; saltar-se a les agències. Ara vec que això no passarà ni pot passar. Perquè l’entorn canvia massa depressa com per no externelitzar i professionalitzar. El diàleg directe entre realitzador i marca o és microscòpic -local- o gegantí- la marca compra alguna cosa que ja està feta ex. Apple.
En el cas estudiat l’agència oferiria l’experiència i la fiabilitat. Els representats oferirien el talent. Es tractaria que hi ha hagués un gran nombre de representats, internacionals i capaços d’oferirs productes fàcilment identificables i potencialment a preus raonables.
A partir d’ara començo una part a la meva plana amb el roaster de la gent que m’agradaria representar.
ACABEM AMB ELS BOOKLETS
En les produccions publicitàries i (suposo) de cinema es segueix gastant un munt de paper. Aquí unes quantes propostes que creiem que poden agilitzar-ho tot i fer-ho més propi dels temps que vivim.
Llista d’equip. Quan imprimim una llista d’equip sempre és massa petita. Enlloc d’això. Amb una mica més d’esforç fem contactes a la nostra agenda. Titulem la carpeta amb la referència del treball i exportem una carpeta. És important activar el camp “funció ” per tal de poder posar-ho “clapper loader” o “location assistant”. Quan acabi el treball qualsevol persona pot esborrar del seu telèfon o del seu ordinador el grup que ha importat.
Llista de subministradors. A qui li importa si duem dos o tres òptiques més o menys a part de 1)la gent que manega el pressupost i 2) els tècnics que les utilitzen. Cal saber on hem d’anar a buscar coses o a on trucar això sí i per això val el mateix que per la llista d’equip. Però de veritat que cal que en cada booklet seguim posant quants sandbags portem?
Localitzacions. Cal imprimir fotografies? Creiem que el més adequat seria enviar mapes de totes les localitzacions als conductors i que ja és hora de posar-hi els punts GPS. De les diverses opcions que dóna Google Maps hem de donar les segones. Allà on posa N i E. En tot cas imprimir-ne alguns d’aquests potser no és mala idea. Recordem a l’hora de donar indicacions que molt probablement serà de nit pel que indicacions de cartells o coses petites poden no ser massa visibles. Si hem de posar les indicacions de Google Maps més val no posar res.
Llista de coses pendents. Hi ha un programa com remember the milk que pot ser molt útil a l’hora de fer llistes de coses pendents col·lectives i anar eliminant-les. Si volem podem també seguir fent servir la llibreta.
Els schedules poden ser més clars si utilitzem Google Calendars o Ical i els compartim. El primer té l’avantatge que està tota l’estona online. I el segon que el podem utilitzar fins i tot si estem enmig del no res sense cobertura. Fàcil de visualitzar i fàcil de modificar.
Les llistes d’hotels i les llistes de vols s’haurien de pujar a la xarxa i actualitzar-se des d’allà. Google Docs és la més senzilla encara que n’hi ha altres. Acabem així amb la multiplicitat de mails i el haver de decidir quins són els últims que hem imprès i sobre els que treballem.
Enviem les ordres de transport, les ordres de rodatge i les vinyetes a tothom per Internet la nit abans. Tothom que comença a treballar ha de donar el seu mail i mirar-lo igual que tenen endollat el seu telèfon. Sense discussió.
Fotos de casting i localitzacions. Deuen ser les úniques fotos que la gent imprimeix. Fins i tot les vacances o les de la família les mirem des del nostre portàtil o telèfon. Són fotos de referència, no participen al worldpress. En una pantalla es veuen millor.
El sunpath l’envia el gaffer el primer dia que se li opciona la feina i el porta sempre amb ell.
Podem seguir imprimint però menys. Aquest post no és per a superusuaris. Això és un post seriós.
Aquesta tardor es va prendre na altra decisió ideològica i gens assenyada respecte el mapa comunicatiu a l’estat espanyol. Es tracta de suprimir la publicitat a TVE a partir del gener. Efectes:
1) Millora la posició de les televisions privades i d’altres mitjans per a aconseguir anunciants ja que s’elimina un competidor important.
2) Augmenta la inversió estatal en el pressupost per televisió. A cada nova despesa de l’administració un nou impost.
3) Grava els beneficis de les televisions privades per tal de poder finançar al televisió pública.
4) Demostra un cop més que els treballadors de l’administració pública no entenen ni l’economia de mercat ni el moment actual.
L’única esperança és que aquest sigui el pas previ per a la desaparició de la televisió pública com a forma d’entreteniment i que només generi informació i cultura.
No tindrem aquesta sort.
LinkedIn
