Quan som enmig d’una producció publicitària sovint s’han de trobar coses de seguida, en condicion adverses. Al principi ens proporciona una enorme satisfacció el fet propi d’aconseguir-ho. Pot ser un camp de futbol buit en diumenge, un bloc de pisos amb els llums encesos o material de gimnàstica d’un dia per l’altre. Ho aconsegueixes i l’adrenalina et remou. Però en producció hi ha dues qüestions que venen consecutives, just després de la disponibilitat. Quant costa i quant costaria cancelar-ho. Pot semblar absurd però és així. De manera que el nostre orgull d’aprenent queda ressentit quan el teu superior no s’immuta davant l’enorme proesa i simplement et demana “Quant val?”. I quan acabes de penjar i de fer la segona trucada et demana ” I si no ho volem? Ens cobren alguna cosa?”. Així que de seguida aprens que els Diumenges no has de trucar i despertar a tothom i que el teu esforç, si bé immens, ha de tenir un límit perquè podria ser perfectament que haguessis fet llevar del llit a la teva àvia malalta i al final allò que costava tant de trobar- un conill dissecat, una bomba de la República- ja no sigui necessari-
El post anterior era l’explicació del que passa però no necessàriament del que hauria de passar. En converses s’afirma massa sovint que si un manés no seria tan garrepa. Error o precisament explicació de perquè un no mana. No es tracta de ser garrepa sinó de tenir clar el que importa. El preu no és al final tant important, però el que és bàsic és la informació del preu. Hi ha vegades que aconsegueixes una peça que és indiscutiblement necessària, per tant el preu on és un problema però sí que és part d’un procés i per tant s’ha de saber i si no es sap s’ha de demanar. Jo et dic el preu. Tu me l’aproves. Endavant. Els teus superiors et demanen què costa però és només per poder actualitzar el pressupost i que els hi aprovin, no els hi hauria de semblar car ni barat. Quan fas un service qualsevol cosa apart del pressupost bàsic ha de ser aprovada. De manera que encara que ens indigni, encara que ens dolgui que tota la nostra inventiva i contactes només s’acabin reduint a una xifra; el tema és així.
Els jugadors de futbol arriben a les sessions de fotografia sovint amb cara de cansats. No s’esforcen. No fan ganyotes d’esforç. No exageren.
Els jugadors de la NBA arriben a les sessions i comencen a fer el burro, entenen la dimensió show de l’esport i s’exhibeixen davant la càmera.
Es poden aduir components culturals i racials, però si els futbolistes són prou poc discrets com per comprar-se Masserattis també ho podrien ser per actuar davant una càmera. No s’hi val la timidesa. La timidesa te la vens quan cobres un contracte gegantí per representar una marca.
No volem que els esportistes es passin el dia fent anuncis i portin una vida dissoluta i superficial. La feina de l’esportista- la principal- és entrenar-se i jugar bé. Però si té una feina secundària- en aquest cas imatge d’alguna marca- també l’ha de fer bé i no se la pot prendre ni com un favor, ni com un patiment, ni com un afegit.
Ahir un dels germans d’un monstre del futbol va fer-li un gest obscè a una membre d’una agència de publictat. Messi i CLM BBDO per ser concrets. Venen del sub-món i s’han fet famosos, són lletjos però van amb noies boniques. Ens en alegrem. Però poden millorar el seu nivell de professionalisme? Poden entendre d’una vegada que l’única forma de gestionar el seu èxit i de no convertir-se en un no-res és envoltar-se gent seriosa i actuar de la mateixa manera?
Sempre recordo les paraules d’un executiu de Nike fa uns anys. “Quan ells ja no hi siguin (els Ronaldinho o Roberto Carlos) , nosaltres seguirem aquí”. O el somrient David Foulds, vice-president de comunicació de Pepsi que en saber que el sempre lent, displicent i egòlatra Rondaldinho no podria venir a un rodatge, raó per la que no cobraria ni un euro, va sentenciar: “Fuck him”
Hi ha llocs- llocs americans concretament- on si vols treballar amb algú el truques i tranquilament li ofereixes els teus serveis. Et diu que sí o que no, un somriure i apa adéu.
En aquestes latituts això no es practica perquè considerem que qualsevol intrusió és spam.
No s’hi pot fer res.
O bé sí. Es pot fer el mateix, assumir el grau de perjudici que això pot provocar- pèrdua de clients potencials, mala reputació, etc- i intentar tenir accés a les feines que més interessin. La societat 2.0 ho pot facilitar. Però el component definitiu poden ser els elements que defineixen de fa anys les pràctiques comercials d’èxit:
1) ser exhaustiu
2) ser metòdic
2) analitzar respostes
3) ser intensiu – refinament d’oferta i objectius
4) autoanàlisi I: eliminar la vanitat que ens fa témer el fracàs
5) autoanàlisi II: subratllar l’element lúdic de la pràctica comercial
6) repetició
7) repetició
Segueixo amb l’ampliació del meu roaster de fotògrafs.
A l’exposició de Fotopres a CaixaFòrum on d’altra banda la majoria de fotografies ensenyen morts i miseria – res de nou- vam trobar amb el Llonch el fotògraf Aleix Plademunt. Fa il·lusió que sigui de l’any 80, que sigui de Girona i que la seva obra sigui coherent. Espais, dessaturació, cremadets. Sens dubte el poso a la meva cartera fictícia de representats. Un amic fotògraf sempre diu que els bons fotògrafs de cotxe són bon paisatgistes. Àlex fem una foto per a Cadillac?
La importància dels grassos en la història de la cultura és indiscutible. Els grassos tenien una seguretat econòmica que els permetia d’escriure i pensar. Els grassos eren producte d’una vida d’excessos etílics, plaers gastronòmics i vida sedentària reflexiva. Els grassos acostumaven a ser cínics i divertits perquè el sobrepes dóna a més de la solidesa òbvia una consciència de com d’important és la ment sobre el cos. Els grassos mai han estat bells. Ni ara ni mai. La bellesa ha estat i serà el David de Miquel Àngel. Però els grassos poden tornar-se atractius només a través de la seva ment ( o de la seva butxaca, que sovint és conseqüència de l’altre). El gras supera les seves limitacions físiques amb el poder del seu esperit i del seu enginy; ens fa riure, és obscè però elegant. Hi ha una història de la intel·lectualitat grassa al llarg de la història. Una història en la que bateguen unes constants.
Els meus grassos:
Chesterton, Sagarra, Cela, Ibsen,Samuel Johnson, aleshores van arribar els americans i tot es va aprimar
He intentat objectivar els comentari però no n’he estat capaç. Aquestes són les conclusions després de mirar atentament els dos.
1) Llargada dels articles. Si volem brevetat llegim tweets, quan comprem paper volem que el periodista treballi i l’editor li deixi espai per posar-hi informació.
2)El diari anglès fa molt menys cas de les declaracions del polítics. Les declaracions no són notícies.
3) Ironia. L’abús de la brometa, de la paràbola i de l’exageració és un defecte de L’ Avui que no es detecta al The Independent. Al The Independent hi ha girs còmics, un cop s’ha informat.
4) Riquesa. En els diaris La Vanguardia i Avui quan el periodista comença l’article ja no hi explica res més. Amb el titular n’hi hauria prou, a part dels detalls. l’estil a The Independent en canvi es basa en oferir versions i fets aparentment contradictoris que enriqueixen l’article.
5) Fets i dades. El diari The Independent basteix les notícies a partir de diverses anècdotes que basteixen l’estructura central. Hi ha molta més atenció als fets i molta menys a les especulacions.
6) El diari The Independent té un ventall de temes molt més ampli que La Vanguardia o l’Avui. Només cal veure la secció d’Esports, la d’Economia o la de Cultura per comprovar-ho.
7)Els opinaires no parlen de les notícies del dia
La part gràfica del The Independet està molt més cuidada. Retallaries fotos i te les penjaries
LinkedIn
